La imatge d'una família. La família Savage
FITXA TÈCNICA
Título V.O.: The Savages
Año de producción: 2007
Distribuidora: Fox Searchlight Pictures
Género: Drama
Clasificación: No recomendado menores de 13 años
Estreno: 4 de abril de 2008
Director: Tamara Jenkins
Guión: Tamara Jenkins
Música: Stephen Trask
Fotografía: W. Mott Hupfel III
Intérpretes: Philip Bosco (Lenny Savage), Peter Friedman (Larry), Philip Seymour Hoffman (Jon Savage), Cara Seymour (Kasia), Laura Linney (Wendy Savage), David Zayas (Eduardo), Gbenga Akinnagbe (Jimmy)
La MEVA CRÍTICA Allò que va inspirar a la directora a escriure el guió de la pel·lícula va ser simplement una observació de la realitat i una vivència en primera persona. Ho he llegit a la fitxa que vaig agafar per fer aquesta crítica. La directora va veure com ingressaven en una residència de gent gran a la seva àvia i com el seu pare patia demència. I és que ja ho diuen, fins que no et toca a tu, o de ben a prop costa d’entendre. Ella ha volgut mostrar aquesta vivència personal als ulls dels espectadors que lliurement escullin veure-la. La meva elecció va ser voluntària i la vaig fer a propòsit d’aquesta assignatura. No tenia cap referent sobre aquest film i penso que de vegades és el millor per no contaminar-se, en el bon sentit de la paraula. En una línia definiria el tema de la pel·lícula de la següent manera: Un exemple de la llunyana mort i un elogi a la vida. Vida i mort són dos paraules totalment antagòniques però que l’una sense l’altra no es poden entendre. Vivim per morir o morim sense viure? L’argument del film es desenvolupa a través d’aquesta línia temàtica que es suporta amb uns personatges, un espai, un lloc, un temps i uns detalls que no cal passar per alt. Els personatges que protagonitzen la pel·lícula són principalment tres: dos germans i un pare, un triangle familiar. La parella de germans està representada per una dona i un home els quals queden perfilats com a persones humanes, intel·lectuals i amb la representació d’una sèrie de problemes que són un punt de la realitat del nostre dia a dia. Són humanes perquè quan els truquen per fer-los saber l’estat del seu pare hi acudeixen sense dubtar-ho. Cal tenir en compte que la figura del pare respecte els fills no es presenta de forma molt positiva i marcada ja que el progenitor no havia estat un pare exemplar. Són intel·lectuals perquè els dos tenen una esfera literària a través de les seves professions que els aïlla, els escuda de la realitat i els configura un espai de refugi. Ella, la Wendy Savage, és una autora de teatre que lluita per tirar endavant sol·licitant beques, robant material d’oficina i quedant amb el seu veí casat. Ell, Jon Savage, és un inquiet professor de facultat que escriu llibres sobre mil i una coses, i cap de resultant. La representació dels problemes que es conflueix en els dos personatges és la dificultat de trobar el sentit de la vida. Qui no ha estat perdut en algun moment donat de la seva vida? Ells dos al llarg del film ho estan, i no és fins al final que decideixen posar fil a l’agulla i fer realment allò que anhelen. Ho decideixen fer perquè el seu pare s’ha mort i veuen de ben a prop que la vida és limitada i que cal viure-la de la manera que a nosaltres ens resulti profitosa. El drama no està en el desenllaç si no en com si arriba. L’espai i el lloc en el qual queden representades les escenes és Arizona, un estat del sud-oest dels Estats Units. La paradoxa de la temàtica del film queda visualitzada des del lloc d’origen, ja que “normalment” l’univers cinematogràfic que ens arriba sota el segell nord-americà no plasma la duresa de la vida. Els detalls que no calen passar per alt, possiblement són més d’un. Jo em quedo amb un. En una escena, els dos germans estan discutint dins del cotxe amb un to elevat sobre les vegades que la Wendy ha enviat amb motius diferents la sol·licitud de la beca i els cops que se li ha denegat. El seu germà només li diu la veritat i la repta a què es pregunti per què li passa. No ho fa de la millor forma, ni amb el millor to, però de vegades amb els germans i amb aquelles persones que ens importen perdem els bons modals. En aquest moment el pare decideix no escoltar i apagar l’aparell auditiu que l’ajuda a sentir. Aquesta escena em va agradar per dos motius: per allò que m’agrada i per allò que no m’agrada. El que no m’agrada és que el pare és un despreocupat, però no sorprèn pel seu comportament amb els fills al llarg del film, i el que m’agrada és que d’una manera real ell decideix no escoltar i ho aconsegueix. A mi, em va convidar a la reflexió de què sempre sentim paraules, però només escoltem significats. La valoració personal que en faig d’aquesta pel·lícula és força positiva. Les paraules i les imatges representades responen a un doble motiu: la concentració de carga emotiva i una mostra de la realitat. Tot i ser una successió d’escenes en les quals no passa res trepidant, el film segueix una línia uniforme que li atorga una gran interpretació que no s’escapa del nostre coneixement. Elena Triñaque Gilart
2 comentarios
Anonimo -
Anonimo -