Fa dies que no miro la tele(visió)

Els programes, que ara mateix emeten les diferents cadenes de televisió tant públiques com privades i aquells que tenen un èxit televisiu, són prou coneguts per tots nosaltres. Ara us els explico.

En primer lloc, el programa Fama el qual fa temps que acompanya les sobretaules diàries i les nits de diumenge de molts i moltes. En aquest programa, presentat per la popular Paula Vázquez, hi podem veure parelles de nois i noies que ballen i gaudeixen d’una experiència de convivència. Evidentment, allò que valoren els professors és la perfecta execució corporal davant qualsevol melodia musical. Els concursants són diversos i molt plurals. Hi ha hagut de tot: els que tenen més o menys traça, els que ploren per tot, els que se’ls dóna una oportunitat a l’espera que la puguin tenir quan surten, els que... La gràcia del concurs, per dir-ho d’alguna manera, és que, de moment, el programa no té data d’acabament perquè cada cop que els concursants surten, n’entren de nous. No he vist mai el programa més de deu minuts seguits, per això tot el que sé, és perquè la gent en parla, i de vegades, només amb allò que et regala les orelles i amb quatre ullades ja n’hi ha prou. Reconec que tot i no ser del meu gust, el programa funciona molt bé. Estic convençuda que molts i moltes adolescents ballen a l’hora del pati com “els de Fama”.

En segon lloc, Sin tetas no hay paraíso. Una sèrie que, avui dimecres 2 d’abril, finalitza. Aquesta, de veritat, que no l’he vist mai, ni un, ni dos, ni tres minuts. El títol em suggereix una filosofia de vida que conec però que, com que no he viscut, no comparteixo: l’estètica de la felicitat. A qui sí, que he vist és El Duque, el qual és un dels principals personatges de la tira narrativa. Alegra els ulls de moltes fèmines, entre ells, els meus. Les meves amigues i companyes em confessen que només veuen la sèrie per ell. Em fa gràcia, perquè a mi la sèrie no em va seduir com a elles. Quan en parlen, la comenten, jo les escolto i com que no la conec del tot em resulta interessat i divertit veure el seu punt de vista. És com si veges la sèrie a partir del que elles em conten.

En tercer lloc, els càstings d’OT. Això sí, que ho miro mentre sopo. Fa poc que han començat i el que m’ha sorprès d’aquest any és que el Risto estigui com a membre de jurat. L’any passat, ell va ser el gran guanyador del concurs passant per davant de tots aquells que aspiraven a ser els verdaders triomfadors. El català juntament amb la, ja prou vista Noemi, i amb l’excèntric Àngel Llatzer acompanyen les estones del sopar. Avui, quan ho he mirat m’ha resultat curiós el fet que els dos homes del jurat es passegessin entre les multitudinàries cues dels càstings i en funció de no sé ben bé que, escollien aleatòriament incitant els aspirants a cantar o ballar per a després dir-los “Ven con nosotros”. Sabeu que és allò que els feia cridar l’atenció? El vestuari. Unes bambes, unes ulleres, unes arracades, això sí, no unes qualsevol, unes de diferents. Queda molt material dir-ho i llegir-ho però en el petit món en què s’emmarca aquest tipus de gent, la imatge és fonamental. De fet, penso que ho és per a tots nosaltres, també. Quan estàs millor o pitjor, quan vols donar lo millor de tu mateix ho tradueixes en la teva forma de vestir. El programa no sé quan comença, el que està clar és que els càstings mostren una realitat que no cal passar per alt.

Estic repassant els dies de la setmana mentalment per seleccionar algun contingut televisiu més i poder-ne fer la crítica, i la veritat és que ja no en recordo cap més. Pels matins miro durant deu minuts amb la meva tassa de llet i cereals Els matins de TV3 i amb la dosi informativa que enceten i que després completo amb els informatius del migdia, en tinc prou per saber com va el món. Els informatius, per mi, ara mateix, responen a la funció que té la televisió.

El que més trobo a faltar és la sèrie Porca Misèria. M’encantava, si no la podia veure me la gravava. Les històries que la sèrie plasmava durant totes les temporades eren una perfecta identificació amb les persones del carrer. Unes històries que englobaven unes temàtiques, amb humor, comuns a tothom, i això és el que més agrada. Allò que identifica, aquelles imatges que amb la conjugació de veu et plasmen unes experiències viscudes que la teva memòria, sempre silenciosa recorda, o bé aquelles que et presenten uns fets que t’agradaria viure.

També trobo a faltar la rutina televisiva que portava fa un any. Cada dia de la setmana seleccionava una sèrie o un programa per veure i passar una bona estona en funció d’allò que em divertia o em resultava interessant. A dia d’avui puc dir, que no fan res que m’agradi.

Després d’aquests paràgrafs que proven que ara no miro a fons la televisió, tot i que conec i sé de què parla la gent, us invito a fer una reflexió sobre l’estat de la qüestió. La meva conclusió és clara, i per a qui no li sembli bé que s’ho llegeixi dos cops o que s’esperi un temps a entendre-la, perquè al cap i a la fi, el nostre gust varia en funció del moment personal en què ens trobem. Bé, la conclusió és que la poca qualitat d’alguns continguts televisius s’ajusta i reflexa el moment global que tots estem vivint.  Cal una nova manera de fer televisió i cal plasmar uns nous continguts televisius d’aprenentatge que ens facin millors a tots des de casa. 

Elena Triñaque Gilart